Espais de fabricació | Espacios de fabricación
[CAT] Transcripció editada de part de la nostra intervenció dins les activitats de l’exposició Rehogar7 de MakeaTuVida, el 29 d’octubre de 2015
Des d’En torno a la silla els projectes de disseny obert que tenim més a curt termini són, d’una banda, una rampa modular ensamblable de fusta contraplacada i de l’altra, un arnès de muntanya equilibrador construït amb baga plana i alumini o algun material tipus ABS imprimible amb la 3D.
Per a la fabricació d’ambdós prototips caldrà comptar amb tallers domèstics, ferrers i fusters de barri i alguns dels Ateneus de la Xarxa d’Ateneus de Fabricació de Barcelona; el de Les Corts, per ser on ara hi tenim un dels peus del col·lectiu, i potser el de La Barceloneta, més endavant, pel fet de disposar de maquinari específic de tèxtil.
Ampliant una mica el focus, però, hauríem de parlar també de la necessitat de comptar amb espais on compartir fabricacions: els tallers col·lectius autogestionats (durant un temps hem format part com a Xarxa Catxarrera, per exemple, del Taller de Mobilitat de Can Batlló), o d’espais on formar-nos tècnicament eixamplant així la xarxa de fabricaires: espais makers com el que tenen els companys de Maker Convent al barri de La Ribera.
A la necessitat d’espais s’hi uneix, però, la necessitat que aquests no s’ignorin entre sí. Dit d’una altra manera: fabricar coses des del disseny obert és fer xarxa d’espais de fabricació. Per que apoderar-nos per poder resoldre per nosaltres mateixos desafiaments tecnològics amb el maquinari o les eines disponibles en el laboratori està molt bé; però fer-ho aprofitant bé els recursos i els sabers disponibles en l’entorn on aquest s’insereix, està molt millor.
En aquest sentit, fora bo, per exemple, que el taller domèstic o el taller col·lectiu autogestionat no repliqués maquinari que ja té l’Ajuntament en els seus Ateneus. I, a la vegada, que aquests no deixessin de fer coses pel fet de no disposar d’un equipament o d’un saber disponible a la cantonada del mateix Fab simplement per que en desconeixen la seva existència.
Aquí cal dir, a més, marxant una mica del tema, que és poca la gent que sap que hi ha llocs com els Ateneus de Fabricació on poder fer prototips dels propis dissenys amb assessorament qualificat i, ara per ara, amb disponibilitat d’espais i de maquinari per fer-ho.
Dèiem, doncs, que el taller domèstic o col·lectiu tingués en compte l’Ateneu de Fabricació, i ara afegim: i que l’Ateneu de Fabricació trenqui definitivament amb el relat de la “smart city” i comenci a obrir-se de veritat al seu entorn més immediat per tal de començar a esdevenir infraestructura de barri el més autònoma i autogestionada possible. Això significa, en primer lloc, teixir aliances consistents i situades amb escoles i entitats puntuals, sí, però també amb els veïns i les seves necessitats, i amb els tallers d’ofici i les seves experteses.
Per dir-ho d’una altra manera: sense restar mèrit al potencial de descoberta i d’experimentació inscrit en l’ús del maquinari desde certes pràctiques pedagògiques que ja es donen en els Ateneus, la rellevància transformadora d’allò imprès en la 3D, o de la possibilitat de prototipar al fablab, depen molt més del que succeeix fora dels mateixos Ateneus que del que estrictament hi passa dins.
En lloc d’illa tecnològica deslocalitzada només connectada amb d’altres labs, node entre nodes de formació, d’ideació i de fabricació situada. Al marge del mercat i dels seus marges de benefici.
I, finalment, caldria connectar tot això amb aquells espais on, a banda dels mateixos Ateneus, ens adrecem en busca de formació; espais amb capacitat de sostenir tallers d’aprenentatge i d’autoaprenentatge – que no programes d’ocupació amb la seva tirallonga de llocs comuns tan autojustificatoris i tan poc justificats -, que no hagin capitulat davant del relat del en 48 hores pots crear la teva empresa.
Potser, resumint molt, podríem dir: només en xarxa, en un entorn on tots aquests dispositius de fabricació esdevinguin permeables els uns en relació amb els altres, on s’usin i s’abusin mútuament, els fabricaires tindrem més recursos i l’ús que fem del maquinari tindrà de veritat un sentit col·lectiu.
I per acabar, un prec. A l’Ajuntament de Barcelona. Des del col·lectiu En torno a la silla, usuari d’Ateneus de Fabricació: recolzeu als fabricaires! recolzeu els Ateneus! recolzeu la Xarxa!
–Rai
**
[CAST] Transcripción editada de parte de nuestra intervención dentro de las actividades de la exposición Rehogar7 de MakeaTuVida, el 29 de octubre de 2015
En En torno a la silla los proyectos de diseño abierto que tenemos más a corto plazo son, por un lado, una rampa modular ensamblable de madera contrachapada y por otro, un arnés con asas o mangos para corregir desequilibrios del cuerpo en paseos por la montaña, construido con cinta plana y estructura dorsal de aluminio o algún material tipo AVS imprimible con la impresora 3D.
Para la fabricación estricta de ambos prototipos precisaremos de talleres domésticos y del concurso de herreros y carpinteros de barrio, así como de algunos de los Ateneus de la Xarxa d’Ateneus de Fabricació de Barcelona (Red de Ateneos de Fabricación); el de Les Corts, por ser donde hoy por hoy tenemos una de las patas de la silla del colectivo, y quizás el de La Barceloneta, más adelante, por el hecho de disponer de máquinas específicas de textil.
Abriendo el foco, deberíamos añadir a esos espacios, aquellos donde compartir fabricaciones: talleres colectivos autogestionados como el Taller de Mobilitat de Can Batlló del que, como Red Cacharrera, hemos formado parte durante un tiempo. O espacios donde formarnos técnicamente como el que llevan los compañeros del Maker Convent en el barrio de La Ribera.
Esta necesidad de espacios lleva, con todo, otra necesidad añadida: la de que éstos no se ignoren entre sí. Dicho de otro modo: fabricar cosas desde el diseño abierto es hacer red de espacios de fabricación. Porque empoderarnos para poder resolver por nosotros mismos retos técnicos con las maquinas y herramientas disponibles en el laboratorio está muy bien; hacerlo aprovechando bien los recursos y los saberes disponibles en el entorno donde éste se inscribe, está mucho mejor.
En este sentido estaría bien por ejemplo, que el taller doméstico o el taller colectivo autogestionado no duplicase hardware caro del que ya disponen los Ateneus. Y a la vez, que éstos no dejasen de hacer cosas por el hecho de no disponer de cierta herramienta analógica o de cierto saber disponible a dos calles del mismo Fab, simplemente porque desconocen su existencia.
Y aquí es necesario decir y no es irrelevante que todavía es muy poca la gente que sabe de la existencia de Ateneus de Fabricació donde uno puede hacer prototipos de los propios diseños, con buen asesoramiento técnico y, aún siendo pocos los Ateneus inaugurados en relación con los previstos en un inicio, todavía con espacio y máquinas con que hacerlos.
Decíamos pues, que el taller doméstico o colectivo tenga en cuenta al Ateneu de Fabricació, y ahora añadimos: y que el Ateneu rompa definitivamente con el relato de la “smart city” y empiece a abrirse de verdad a su entorno más inmediato para empezar a devenir infraestructura de barrio lo más autónoma y autogestionada posible. Esto significa, en primer lugar, tejer alianzas consistentes y situadas con escuelas y entidades, sí, pero también con los vecinos y sus necesidades, así como con los saberes de los artesanos y la gente de oficio más cercana.
En otras palabras: sin menoscabar el potencial en descubrimiento y experimentación inscrito en el uso de las herramientas de fabricación digital, desde ciertas prácticas pedagógicas que ya se dan en los Ateneus, la relevancia transformadora de lo que la 3D pueda llegar a imprimir allí, o la relevancia de los prototipos que puedan realizarse con sus máquinas, depende mucho más de lo que sucede fuera del Fab de barrio que de lo que estrictamente pasa dentro.
En el lugar de la isla tecnológica deslocalizada, conectada fundamentalmente con otros labs, pensemos un nodo entre otros de formación, ideación y fabricación situada. En los márgenes del mercado y de sus márgenes de beneficio.
Y, finalmente, habría que conectar todo esto con aquellos espacios donde, más allá de los mismos Ateneus, nos dirigimos en busca de formación; espacios con capacidad de sostener talleres de aprendizaje y de autoaprendizaje – que no programas de ocupación con su retahíla de lugares comunes tan autojustificatorios y tan poco justificados -, no entregados al relato del monte su empresa en 48 horas.
Quizá, resumiendo mucho, podríamos decir: sólo en red, en un entorno donde todos estos espacios y dispositivos de fabricación sean permeables los unos en relación con los otros, donde se usen y abusen mutuamente, por así decirlo, los makers optimizaremos realmente recursos y daremos al uso de las máquinas ya no un sentido simplemente colectivo sino de y para el común.
Y ya para terminar, una llamada. Al Ayuntamiento de Barcelona. Desde el colectivo En torno a la silla, usuario de Ateneus de Fabricació: apoyad a los makers! Apoyad a los Ateneus! Apoyad la Xarxa!
–Rai
En torno a la silla 